Per seguir fent barri, cal un sou i un habitatge dignes
Des del Pont del Treball Digne ja no es veuen circular els trens per aquestes vies que, durant més d’un segle, van partir la ciutat en dos, amb Sant Andreu a una banda i Sant Martí a l’altra. Fa gairebé disset anys que van començar les obres per tapar-les, i avui una llosa de formigó enorme les cobreix.
Des d’aquest pont, a l’ombra de la Nau Bostik, o molt millor des de la seva terrassa, es viu i es veu gairebé tot el que vull explicar. Mirant cap al sud apareixen les obres de la nova estació de l’AVE de la Sagrera, que conviuen amb les runes d’un passat molt recent i amb assentaments de persones que no tenen cap altre lloc on anar, allà on hi havia les antigues instal·lacions de Renfe. Fa menys d’un any es va enderrocar l’edifici d’oficines i habitatges d’antics treballadors, no sense abans deixar al carrer les 14 famílies vulnerables que encara hi vivien, algunes descendents d’aquells treballadors.
Cap al nord, una obra immensa en què encara costa imaginar com serà el que promet ser el parc lineal més gran de la ciutat. Arribarà fins al Bon Pastor per fondre’s amb els voltants del centre comercial i amb els terrenys de l’antiga fàbrica de la Mercedes, on volen aixecar un barri sencer. Al voltant, els edificis i els negocis de tota la vida miren aquesta transformació urbanística amb més dubtes que il·lusió, pensant en les implicacions de tot plegat.
Un barri sense postal
Visc al barri on vaig néixer fa 54 anys, i encara recordo aquella Barcelona preolímpica que ens volen fer oblidar a cop de ciment, totxo i turistificació. Creuant el pont d’Espronceda i mirant a l’horitzó, recordo que des de pràcticament aquell punt fins a la rambla de Prim, el que avui és llosa de ciment va ser durant quaranta anys el barri de la Perona. Un barri enterrat que deu el nom a Eva Perón, que va passar per Barcelona el 1947, l’any en què el van començar a aixecar a mà famílies acabades d’arribar, sobretot andaluses. Gent migrant que arribava a la ciutat i acabava treballant a les fàbriques del Poblenou, a l’obra, netejant cases o, en el pitjor dels casos, recollint ferralla. Igual que ara, el que no podien era pagar el lloguer d’un pis.
Les barraques es feien amb el que sobrava dels enderrocs, i els primers anys no hi va haver aigua, ni llum, ni clavegueram. Quan a mitjan anys seixanta van enderrocar el Somorrostro i les barraques de Montjuïc, molta d’aquella gent va acabar aquí. La Perona va arribar a tenir unes mil barraques i prop de 5.000 veïns.
L’última barraca va caure el 1989. Barcelona es preparava per als Jocs i volia mirar al mar. On hi havia la Perona avui hi ha el parc de Sant Martí, i part d’aquell sòl és ara via de la Sagrera. La ciutat va estrenar postal i el barraquisme va passar als llibres d’història. O potser no.
El 25 de març de 2026, a uns metres d’aquí, en terrenys d’Adif al costat del Pont del Treball Digne, la Guàrdia Urbana i els Mossos van desallotjar dos assentaments: unes quaranta barraques, 126 persones. A diferència d’aleshores, quan el Patronat Municipal de l’Habitatge va reallotjar les famílies barraquistes en pisos de barris com la Mina o el Pomar, aquell matí ningú no en va sortir amb un reallotjament. Les entitats socials ho van denunciar: només es traslladava «el problema» a un altre racó de la ciutat o de la perifèria.
No és un cas aïllat. Hi ha gent vivint en tendes de campanya sota els ponts, en naus abandonades, en gasolineres tancades, en locals buits. El desembre de 2025, el recompte de la Fundació Arrels va comptar almenys 1.982 persones dormint al carrer a Barcelona. Mai no se n’havien comptat tantes.
La Barcelona dels creuers i de les llistes de millors ciutats del món conviu amb aquesta altra, la que no surt als fullets. Les barraques ja no són de maó vell; són de lona i cartró. La pregunta, en canvi, és la mateixa de fa setanta anys: on viu qui no pot pagar una casa?
«Les barraques ja no són de maó vell; són de lona i cartró.»
Solem pensar que l’habitatge és un problema només de qui en pateix la cara més dramàtica: la família desnonada per una pujada abusiva del lloguer, la que perd la casa perquè no pot pagar la hipoteca al banc, el jovent que no pot marxar de casa fins als quaranta o la dona gran amb un contracte de renda antiga a qui fan fora amb argúcies judicials, o venent el pis a un tercer a qui importa poc o gens que la seva vella llogatera acabi al carrer, o morta en un hospital. Però la realitat és que ens toca a totes les persones que volem tirar endavant un projecte de vida, formar una família o, «simplement», mantenir-la, encara que cadascuna ho noti per un lloc diferent.
Qui lloga ho nota cada vegada que s’acosta el final del contracte, sense saber si s’hi podrà quedar o si no l’hi renovaran perquè surt més rendible llogar el pis per temporades a quatre guiris. Qui paga una hipoteca viu amb la incertesa de què passarà si demà l’euríbor continua pujant o si falla la feina. I a qui ja ha acabat de pagar el pis? Com l’afecta? Ho nota en la preocupació pels fills o els néts, que no troben un lloguer assequible sense anar a viure a hores de la ciutat. Segons el Consell de la Joventut d’Espanya, el 2025 només el 14,5% dels joves de 16 a 29 anys vivia fora de casa dels pares, la xifra més baixa des que hi ha registres, i llogar un pis tot sol s’enduria el 98,7% del sou d’una persona jove. I ho sent en el comerç de proximitat, el que durant anys ha estat gairebé de la família i de cop ha de tancar, bé pel lloguer del local, bé perquè la clientela del barri és cada vegada menor i a qui és de pas no li interessa.
En aquest text intento explicar què està passant, com hem arribat fins aquí, què s’hi juga Sant Andreu i per què l’11 de novembre hi ha una vaga general per l’habitatge a la qual cal sumar-se. I també, en menor mesura però no menys important, per què el 29N cal mobilitzar-se a les urnes.
El que costa un sostre
Fa quinze anys que formo part de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, la PAH. No m’hi vaig implicar per gust. Haver viscut algunes situacions en primera persona, haver-me format i continuar al peu del canó és el que em permet explicar això sense tecnicismes, des de l’experiència pròpia i des de les que es comparteixen, setmana rere setmana, a les assemblees. Si de debò vols saber què està passant al teu barri, i el que t’està passant a tu mentre li tires la culpa (que també) a la llista de la compra, no ho trobaràs a TikTok ni a la tele, sinó en una assemblea d’habitatge: la PAH, el sindicat que tinguis més a prop de casa o el Sindicat de Llogateres. Allà hi ha el veritable baròmetre de la realitat que patim.
El 2009, quan la PAH va començar a Barcelona, la realitat era igual de sagnant, però molt diferent de la d’ara. Gairebé tothom arribava després d’haver perdut la feina i els ingressos, amb una carta del banc a la mà: com que ja no podien pagar la quota de la hipoteca, el banc es quedava la casa i els deixava el deute. Ara el paper és un altre: una ordre de desnonament per impagament, un burofax del propietari, un contracte que no es renova, una pujada que no hi ha manera de pagar. El 2025, dels 6.814 desnonaments practicats a Catalunya, el territori amb més desnonaments d’Espanya, tres de cada quatre van ser per no poder pagar el lloguer. El perfil de qui arriba a les assemblees ha canviat, però el problema és el mateix: no poder mantenir un sostre sota el qual veure créixer els fills.
I no toca a tothom per igual. Segons l’Observatori DESCA, gairebé tres de cada deu llars ateses per risc de desnonament són famílies monomarentals, amb una dona sola al capdavant i els fills a càrrec. Qui ve de fora ho té més difícil des del primer dia: en una prova que va fer Provivienda el 2025, 99 de cada 100 immobiliàries de Madrid i Barcelona van acceptar deixar fora persones migrants si el propietari ho demanava.
El 2005, un pis de lloguer a Barcelona costava de mitjana 636 euros al mes. Avui, 1.137: un 79% més. A algú li han apujat el sou un 79%? A mi no.
«A algú li han apujat el sou un 79%? A mi no.»
Traduït a la vida diària: de cada 100 euros que entren en una casa mitjana de Barcelona, 41 se’n van a llogar un pis de dues habitacions. El més sensat, segons l’anomenada regla del 30%, seria no passar de 30. Aquesta regla va néixer a l’habitatge públic dels Estats Units, que a finals dels seixanta va limitar el lloguer al 25% dels ingressos del llogater i el 1980 el va apujar al 30%; des de llavors es fa servir a mig món per mesurar si un habitatge és assequible. Aquests onze euros de més, mes rere mes, són la revisió del dentista que s’ajorna, la compra que es retalla, l’oci o les vacances que sacrifiques.
Des del març de 2024 hi ha un topall al que es pot cobrar en els contractes nous, i alguna cosa ha fet, però partia de tan amunt que continua sent impagable per a molta gent, tot i que el pitjor és que la llei tenia un forat. El topall no arribava als contractes de temporada ni al lloguer per habitacions, i molts propietaris es van passar a aquesta fórmula: contractes d’uns mesos, a preu lliure, pensats per a expats i gent de pas, mentre es reduïa l’habitatge de lloguer per a qui el necessita per viure. La Generalitat va tapar aquest forat el gener de 2026, tot i que la norma està recorreguda al Constitucional, i molta d’aquesta oferta no ha tornat al lloguer de tota la vida. Quan els comptes no surten, el final és perdre la casa. Només a Barcelona hi va haver 1.373 desnonaments el 2025.
Qui té hipoteca variable i depèn de l’euríbor, un índex que puja i baixa amb l’economia europea, no està lliure de preocupacions. L’octubre de 2025, l’euríbor era al 2,19%. Un any després, l’octubre de 2026, al 3,24%, gairebé al màxim de l’any. Per a qui revisa la hipoteca aquesta tardor, la pujada mitjana ronda els 1.200 euros l’any, segons els càlculs del comparador Kelisto: un centenar d’euros més cada mes que no controles. Sense canviar de feina, ni de casa, ni de res.
Una crisi estructural
Tinc una edat en què recordo que abans del canvi de mil·lenni, i fins i tot a principis d’aquest, comprar era «el més sensat». Ho poso entre cometes perquè també llavors ens la colaven, encara que era una opció, diguem-ne, accessible per a gairebé tothom. «Compra, que llogar és llençar els diners en una cosa que mai no serà teva. I si les coses et van malament, pensa que els pisos mai no baixen de preu.» Fa vint, trenta, quaranta anys, això ho deia tothom. Els bancs donaven hipoteques a trenta i quaranta anys gairebé sense preguntar, de vegades per més del que valia la casa, i així de passada t’enduies els mobles o el cotxe. Es construïa sense parar. Comprar era el que feia la gent responsable, el que marcava l’ascensor social.
Però va arribar el 2008 i tot es va ensorrar. Primer la crisi financera global, després l’atur i, al darrere, les cartes del banc per deixar-te sense llar. Gent que havia fet exactament el que li havien dit que fes va deixar de poder pagar. Entre el 2008 i el 2013 es van registrar a Espanya gairebé mig milió d’execucions hipotecàries, que és com es diu el judici amb què el banc es queda la teva casa quan deixes de pagar. Més de 300.000 desnonaments en aquells anys.
Hi havia res pitjor que perdre la casa? Sí, lliurar les claus i quedar-te amb un deute que no pots pagar, que t’impedeix començar de zero i et converteix en un número més a les llistes de morosos, sense poder demanar un crèdit ni per comprar un electrodomèstic. Una situació gairebé sempre viscuda en silenci. Amb vergonya, com si la culpa fos teva, que és el que ens feien creure.
«Amb vergonya, com si la culpa fos teva, que és el que ens feien creure.»
En aquest context neix la PAH, hereva del col·lectiu V de Vivienda, que ja cridava llavors el mateix que cal cridar ara: «¡No tendrás casa en tu puta vida!». La idea era molt senzilla: asseure’s juntes, explicar el que estava passant i descobrir que «el teu problema» no era només teu ni era culpa teva. Érem víctimes d’un sistema que calia denunciar i canviar. Els bancs eren els dolents de la pel·lícula, i la llei hipotecària espanyola, una anomalia criminal, com va acabar reconeixent el 2013 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en declarar que impedia als jutges aturar un desnonament encara que la hipoteca tingués clàusules abusives. Un cop descobert el pastís, la vergonya desapareixia i començava la lluita pel comú, més enllà de cada situació individual.
Amb aquesta idea, l’habitatge va deixar de ser un drama privat i es va convertir en un problema polític. Els desnonaments es van començar a aturar a la porta, amb veïnes plantades al portal, fent visible un problema social que continua vigent. Només a Barcelona, la PAH ha registrat gairebé 1.400 desnonaments evitats entre el 2016 i el 2026. Milers de famílies van aconseguir la dació en pagament o un lloguer social. I la pressió va arribar als parlaments: una ILP amb prop d’1,4 milions de signatures va entrar el 2013 al Congrés exigint la dació en pagament retroactiva, la fi dels desnonaments i el lloguer social com a alternativa a la pèrdua de l’habitatge, i en va sortir convertida en una llei de mínims que deixava fora l’essencial. Dos anys després, la ILP Habitatge s’aprovava per unanimitat al Parlament de Catalunya i es convertia en la Llei 24/2015 contra els desnonaments i la pobresa energètica, que protegeix dels talls de llum, aigua i gas i obliga els grans propietaris a oferir un lloguer social abans de començar un procés de desnonament, ja sigui per execució hipotecària, ja sigui per impagament de lloguer. Durant la pandèmia va arribar l’escut social, per frenar els desnonaments de les famílies vulnerables.
Pel camí, els bancs acumulaven pisos sense vendre i cases de famílies executades, i ho feien després d’haver estat rescatats amb diners públics: segons l’últim càlcul del Tribunal de Comptes, la reestructuració bancària va costar gairebé 72.000 milions d’euros, uns 50.600 dels quals de diners públics a través del FROB, i el Banc d’Espanya en dona per perduts més de 42.000. El 2012 es va crear, a més, la Sareb, l’anomenat banc dolent, per quedar-se els actius immobiliaris tòxics de les entitats rescatades. Quan el 2021 Eurostat va obligar a incloure-la als comptes de l’Estat, el deute públic va créixer de cop uns 35.000 milions. Per als bancs, la sortida va ser vendre aquests actius, que és el que som per a ells, actius de risc, als fons voltor que van començar a aterrar a Espanya cap al 2013, lliscant per la catifa vermella que els havien estès amb la reforma del 2012 de les socimi, societats d’inversió immobiliària, perquè no paguessin impost de societats. El 2014, Blackstone va comprar CatalunyaCaixa, rescatada amb 12.000 milions públics, 40.000 hipoteques en risc d’impagament, i amb elles milers de famílies que d’un dia per l’altre van passar a tenir com a creditor un fons d’inversió.
A un fons només li interessa la rendibilitat: llogar car, revendre, esperar que pugi. Començava així el camí que ens ha portat de l’estafa hipotecària a la bombolla del lloguer en què som.
Amb el lloguer convertit en negoci, el problema va canviar de cara. Ja no era el banc qui trucava a la porta, sinó el fons que havia comprat l’edifici sencer, la immobiliària que gestiona centenars de pisos o el propietari que, veient el que es pagava al pis del costat, decidia no renovar el contracte. A Barcelona, segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, més d’un terç dels pisos de lloguer, el 36%, és en mans de grans tenidors. I amb ells va arribar una altra guerra, la de la que té poc contra la que no té res. El discurs de la por a l’ocupació ha enfrontat llogateres i petits propietaris, mentre els qui acumulen de desenes a centenars d’habitatges continuen fent caixa sense que ningú se’ls miri, i l’especulació es normalitza darrere de la «cultura de l’esforç», de la propietat privada i del suposat dret a fer-ne el que li doni la gana, costi el que costi als altres.
A això s’hi suma el fenomen creixent del turisme. A Barcelona hi ha 10.101 pisos turístics amb llicència, pisos on no viu ningú de manera estable. El juny de 2024 l’Ajuntament va anunciar que no renovarà aquestes llicències quan caduquin, el novembre de 2028, emparant-se en el decret de la Generalitat del 2023. Fins aleshores, i sense comptar els que funcionen sense llicència, continuen fora del lloguer per a qui viu aquí.
Amb aquest panorama no falten explicacions fàcils: la culpa seria de la immigració, de l’ocupació o que el que falta és construir sense fre. Cap no s’aguanta, per molt que ens ho vulguin fer creure amb un discurs que cala massa mentre les proves es deixen de banda. El totxo del boom d’abans de la crisi continua aquí: l’INE va comptar en el cens del 2021 més de 3,8 milions d’habitatges buits a Espanya, el 14% del total. Bona part són en pobles, sí, però fins i tot a Barcelona hi havia uns 75.000 pisos buits, el 9% del total.
Ara bé, que hi hagi pisos buits no vol dir que sobri habitatge. Les dues coses són certes alhora, i convé no fer-se trampes. Una part d’aquests pisos és en mans de bancs, fons o grans propietaris que s’estimen més tenir-los tancats que llogar-los a un preu raonable, i mobilitzar-los és urgent. Però tot i així cal produir més habitatge, i no qualsevol: habitatge públic i assequible, que és justament el que falta i en què Espanya és molt lluny de la mitjana europea.
Habitatge públic que ha d’estar blindat. Durant dècades, bona part de l’habitatge protegit que es va construir a Espanya va deixar de ser-ho al cap d’uns anys i va passar al mercat lliure. Si tornem a construir habitatge públic perquè d’aquí a uns anys acabi al sector privat, no haurem après res. Ha de ser públic per sempre: que no es pugui vendre, ni s’hi pugui especular.
«Ha de ser públic per sempre: que no es pugui vendre, ni s’hi pugui especular.»
Organitzar-se per quedar-se
La resposta, un altre cop, va venir de baix. Quan el problema va passar de la hipoteca al lloguer, els llogaters també es van organitzar. El Sindicat de Llogateres va impulsar la llei catalana que el 2020 va posar el primer límit al preu del lloguer. El Constitucional la va tombar el 2022. Tant era: el camí estava obert, i el 2024 Catalunya va ser la primera a aplicar els topalls de la llei estatal. Hi va haver edificis sencers, com la Casa Orsola, a l’Eixample, que es van salvar perquè els veïns van aguantar fins que l’administració va comprar la finca.
Alhora, barri a barri, van anar naixent sindicats d’habitatge: assemblees de veïnes que es reuneixen una tarda a la setmana per aturar un desnonament, plantar cara a un fons o negociar amb un propietari. A Sant Andreu, el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu es reuneix a La Cinètika, el de la Sagrera a la Nau Bostik i a la Trinitat funciona una xarxa de suport mutu. Molts d’aquests sindicats han acabat coordinant-se. El febrer de 2025, en el II Congrés per l’Habitatge de Catalunya, celebrat a Granollers, més de seixanta col·lectius van donar vida a la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya, la COSHAC, juntament amb el Sindicat de Llogateres i assemblees de la PAH. Al seu costat també ha crescut el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, amb seccions en diferents territoris. Avui el moviment per l’habitatge és molt més ampli i està molt més estès que fa uns anys.
Organitzar-se no és només resistir. També hi ha qui ha decidit construir una altra manera de viure, al marge del mercat. És l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, un model amb una llarga tradició en països com Dinamarca o l’Uruguai que a Catalunya ha passat en pocs anys de ser una raresa a sumar uns 400 habitatges habitats i uns altres 800 en marxa. Funciona així: l’edifici és de la cooperativa, ningú no és amo del seu pis i ningú no paga lloguer a un propietari. Cada família sòcia té dret a fer servir el seu habitatge de manera indefinida a canvi d’una aportació inicial, que recupera si marxa, i d’una quota mensual que serveix per tornar el préstec de l’obra i mantenir l’edifici. Gairebé sempre s’aixeca sobre sòl públic que l’ajuntament cedeix durant dècades, de manera que el sòl mai no deixa de ser de totes.
«Organitzar-se no és només resistir. També hi ha qui ha decidit construir una altra manera de viure, al marge del mercat.»
La Borda, a Sants, va ser de les pioneres a Barcelona: 28 habitatges en un solar de Can Batlló cedit per 75 anys. I el bloc cooperatiu més gran que es construeix avui a la ciutat és aquí, a Sant Andreu de Palomar. És Ca l’Ordit, de Sostre Cívic, les obres del qual van començar el novembre de 2025: 62 habitatges sobre sòl municipal cedit per 99 anys. El que el separa del mercat convencional és que el preu el marca el que costa construir i mantenir l’edifici, no el que es paga al pis del costat, i per això les quotes queden per sota d’un lloguer de mercat i no es disparen cada vegada que venç un contracte. Ningú no pot vendre el seu habitatge amb plusvàlua ni convertir-lo en un negoci, i les decisions es prenen en assemblea, amb espais compartits que fan comunitat. No és una solució a l’abast de tothom, perquè l’aportació inicial continua sent una barrera i el seu creixement depèn que hi hagi sòl públic i finançament. Però demostra a la pràctica el que reclamàvem per a l’habitatge públic: que es pot tenir casa sense que ningú en faci negoci.
Aquesta idea, juntament amb d’altres, és la que mou el cicle de mobilitzacions d’aquest any, sobretot arran de la caiguda de la moratòria dels desnonaments, que PP, Vox i Junts van tombar al Congrés el 26 de febrer, la batalla per recuperar-la i la lluita per la renovació obligatòria dels contractes de lloguer. Les protestes han tornat a omplir els carrers i tot això desemboca ara en la vaga general de l’11 de novembre, amb l’habitatge al centre. Però abans d’entrar-hi en detall, tornem a Sant Andreu.
Sant Andreu dins de Barcelona
Durant molt de temps, a Sant Andreu no hi va arribar el que passava al centre. Va ser un poble amb ajuntament propi, Sant Andreu de Palomar, fins que Barcelona se’l va annexionar el 1897, i alguna cosa d’això conserva. Barris amb identitat pròpia, comerç de proximitat, festes populars i memòria obrera. Ni el turisme ni els grans inversors miraven cap aquí. Ara sí que ho fan.
A principis de 2026, quan el lloguer baixava a gairebé tot Barcelona, només va pujar en dos districtes: Nou Barris i Sant Andreu, aquí un 2,6% en tres mesos. A la Sagrera ja havia pujat un 23% entre el 2016 i el 2022. Un estudi de la Universitat Autònoma sobre les deu ciutats més grans d’Espanya situa Sant Andreu entre els llocs on la gentrificació comença a treure el cap, i on segurament anirà a més amb la inversió urbanística i l’arribada de l’AVE a la Sagrera.
Compte, que Sant Andreu no és un sol barri. Bon Pastor, Baró de Viver o Trinitat Vella són entre els de renda més baixa de la ciutat, segons les dades del mateix Pla de Barris municipal. Allà qualsevol pujada es nota el doble, i a deu minuts a peu s’estan preparant tres de les transformacions més grans de la Barcelona d’aquesta dècada.
Una estació, un parc i una fàbrica que ho canvien tot
La Sagrera ha de ser la gran porta d’entrada a Barcelona. Tres plantes: Rodalies a baix, el vestíbul al mig, l’AVE a dalt. Metro, autobusos. Cent milions de viatgers l’any, tants com Atocha.
Les obres van començar fa gairebé disset anys. Es van aturar entre el 2014 i el 2018, entre retallades i una investigació judicial per sobrecostos que va acabar arxivada. Avui les vies són gairebé enllestides i l’edifici de l’estació, començat. No obrirà abans del 2031, i el més probable és que sigui el 2032. Mentrestant, el barri viu en obres.
Amb l’estació ve una ciutat sencera: més d’11.000 pisos nous, gairebé la meitat protegits, 250.000 metres quadrats d’oficines i 78.000 d’hotels. Això de la meitat protegida està bé. I l’altra meitat? Aquesta, juntament amb les oficines i els hotels, sortirà a preu de mercat, en un lloc connectat en tren amb mitja Europa. Una estació així revaloritza tot el que té al voltant i el mercat no espera el primer tren per cobrar-s’ho.
Damunt de les vies hi anirà el parc del Camí Comtal. Gairebé quatre quilòmetres, unes 40 hectàrees: el parc nou més gran de Barcelona. Seguirà el traçat del Rec Comtal, la séquia que durant segles va portar aigua a la ciutat, i tindrà unes 150.000 persones vivint a menys d’un quilòmetre. El barri el va demanar durant dècades. De moment només n’és obert el primer tram, al costat de la Torre del Fang.
Més arbres, més ombra, menys soroll. Ningú no hi estarà en contra. Però en moltes ciutats s’ha vist que els parcs grans i nous apugen el preu de les cases del voltant; fins i tot té nom, gentrificació verda. El cas més famós és la High Line de Nova York, una antiga via de tren elevada convertida en passeig que va canviar del tot el barri. Aquí la pregunta és incòmoda de tan senzilla. Les veïnes que fa tota la vida que esperen el parc, el podran gaudir? O els tocarà marxar just quan arribi?
«Les veïnes que fa tota la vida que esperen el parc, el podran gaudir? O els tocarà marxar just quan arribi?»
Entre el Bon Pastor i Sant Andreu de Palomar, al costat de La Maquinista, hi havia la fàbrica de la Mercedes-Benz. Va tancar el 2007. Allà hi va un barri nou: més de 1.300 habitatges, el 40% protegits, oficines, botigues i zones verdes sense cotxes. El promou l’empresa propietària del sòl, amb més de 600 milions d’inversió. Els primers pisos de preu lliure surten a la venda aquesta tardor.
La premsa econòmica no s’hi ha anat amb embuts. Si la promotora es va afanyar a captar compradors va ser per avançar-se a la pujada de preus a Sant Andreu. L’obra nova al districte ja va pels 3.600 o 3.900 euros el metre quadrat. Fes el compte: 80 metres, entre 288.000 i 312.000 euros. Quantes famílies del Bon Pastor poden pagar això?
Les entitats del barri fa anys que demanen que el projecte serveixi també a qui ja hi viu: formació professional, equipaments, habitatge social. Al Bon Pastor aquesta petició pesa. És un barri que sap què és lluitar per una casa digna; les seves antigues cases barates avui formen part del Museu d’Història de Barcelona.
Qui hi podrà viure?
Gentrificació sona a paraula d’universitat, però és una cosa que es veu al carrer. La gent d’un barri va sent substituïda per gent amb més diners. Que arribi gent nova és normal i, en principi, fins i tot bo; el problema és quan la de sempre ja no s’hi pot quedar.
«Que arribi gent nova és normal i, en principi, fins i tot bo; el problema és quan la de sempre ja no s’hi pot quedar.»
Sol anar més o menys així. Primer arriba una inversió grossa: una estació, un parc, un gran projecte. El barri es posa de moda i els anuncis comencen a dir «a cinc minuts de la nova estació». Els contractes que vencen es renoven més cars, algun edifici es ven sencer a un inversor, apareixen pisos turístics i per habitacions. I un dia tanca la botiga de tota la vida i t’adones que ja no coneixes ningú a l’escala.
De vegades ni tan sols hi ha una ordre de desnonament. Els fills no troben pis al barri on van créixer, i ja està. Les associacions es van quedant sense gent.
Sant Andreu és al principi d’aquest camí, i depèn dels seus veïns i veïnes que encara es pugui decidir si la Sagrera, el parc i la Mercedes seran per a qui ja viu al barri o per a qui els pugui pagar. I aquí és on comença a respondre’s la pregunta: per què una vaga general per l’habitatge?
La vaga general és cosa de la feina, oi? Es para per demanar més sou o millors condicions. Què hi pinta l’habitatge? Hi pinta molt. La casa es paga amb la nòmina.
Si cobres el mateix i el lloguer puja, ets més pobre encara que ningú t’hagi tocat el sou. Des del 2013, comprar un habitatge costa un 96% més i llogar-lo un 56% més. Els salaris, un 26%. En aquest forat és on una família amb feina acaba asseguda en una assemblea d’habitatge per no poder-lo pagar.
«Si cobres el mateix i el lloguer puja, ets més pobre encara que ningú t’hagi tocat el sou.»
Passa una cosa molt concreta. La pujada de sou que un comitè d’empresa arrenca després de mesos de negociació se la pot menjar, l’any següent, la pujada del lloguer o de la hipoteca. Per això aquesta vegada l’habitatge és al centre. De poc serveix cobrar més si se’n va tot en la casa, i de poc serveix regular l’habitatge si els sous continuen sense arribar.
El que demana l’11N
A Catalunya, la vaga de l’11 de novembre l’impulsa la Plataforma per una feina i una casa dignes, que aplega els moviments d’habitatge (la COSHAC, el Sindicat de Llogateres, el Sindicat d’Habitatge Socialista i la PAH) i sindicats com CGT, CNT, Solidaritat Obrera, la IAC, CO.BAS, la COS i la Intersindical. CCOO i UGT també l’han convocada, de manera que, catorze anys després de l’última, hi haurà una vaga general a tot l’Estat. El manifest de la Plataforma es titula «Viure ens costa la vida» i parteix d’una idea que qualsevol que hagi llegit fins aquí reconeixerà: treballar ja no garanteix una vida digna. Aquestes són les seves demandes:
- Abaixar els lloguers, reformant l’índex de referència per lligar-lo als salaris.
- Prohibir els desnonaments de persones vulnerables sense alternativa habitacional i fer indefinits els contractes de lloguer.
- Que els habitatges en mans de bancs i fons especulatius passin a ús públic, i prohibir les compres especulatives.
- Construir un parc d’habitatge públic de debò, finançat amb un impost especial sobre les rendes del rendisme i sense exigir ingressos mínims per accedir-hi.
- Reconèixer drets sindicals en l’habitatge: negociació col·lectiva amb els propietaris, representació sindical i vaga de lloguers quan el propietari no compleix.
- Apujar el salari mínim a 1.600 euros i equiparar la pensió mínima a aquesta xifra.
- Reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals.
- Apujar els salaris per recuperar el poder adquisitiu perdut, amb un IPC que tingui en compte de debò el que costa l’habitatge.
- Defensar tots els serveis públics.
Llegides de cop poden semblar moltes coses alhora. En realitat és el mateix compte que fèiem al principi, el del sou que entra per una porta i el lloguer que se l’emporta per l’altra, mirat des de tots dos costats.
El que passi l’11 de novembre dependrà de quanta gent pari, però el que passi després dependrà de quanta continuï organitzada, perquè una aturada no canviarà les coses miraculosament. A Sant Andreu aquesta organització ja existeix: els sindicats d’habitatge de Sant Andreu i de la Sagrera, la xarxa de suport mutu de la Trinitat o les associacions de veïnes i veïns del Bon Pastor, per citar-ne només uns quants exemples, ja que el teixit associatiu i comunitari és ampli, divers i històric. No cal saber de lleis, ni d’hipoteques, ni de contractes per acostar-s’hi una tarda, sigui buscant suport, sigui volent oferir-lo, perquè no vols que la teva veïna ho passi malament o simplement per ajudar a fer possible un món més amable.
Les obres de la Sagrera, el parc que creix damunt de les vies i els terrenys de la Mercedes canviaran el districte, i això ja no té marxa enrere. El que encara no està decidit és per a qui. Hi ha qui ens vol imposar un barri d’aparador, amb pisos que la gent d’aquí no podrà pagar i comerços pensats per a qui és de pas. El que necessitem és un altre: amb habitatge públic que no es pugui vendre, amb cooperatives com Ca l’Ordit, amb contractes que no s’acabin quan al propietari li convé i amb les veïnes de sempre vivint-hi.
«El que encara no està decidit és per a qui.»
Mentre escric aquest final m’han vingut al cap les paraules del replicant Roy Batty a Deckard en la memorable escena de Blade Runner, i m’ha donat per reescriure-les amb més optimisme: «He vist coses que vosaltres no us creuríeu: famílies plantant cara a bancs, persones aturant desnonaments als portals, barris fent front a fons voltor… He vist gent que tenia por, organitzar-se i guanyar. Tot això pot créixer després de l’11N si tornem a les assemblees, sumem forces i sostenim les nostres demandes fins a fer-les realitat. Que aquest dia no es perdi en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora d’organitzar-nos. És hora de viure».
Juanjo Ramón Garcia
Tècnic en comunicació social i activista pel dret a l’habitatge. Soci fundador de L’Enxarxada, cooperativa de comunicació ètica i transformadora, ha coordinat la comunicació de la PAH durant més d’una dècada. Escriu sobre habitatge, moviments socials, economia solidària i drets digitals, amb una mirada arrelada a l’experiència col·lectiva i a la vida dels barris. Entén la comunicació com a eina per a explicar les desigualtats, qüestionar els relats dominants i obrir espais de debat, aprenentatge i organització.
